A reveure!

Encara que em penso que no es podia, vaig tornar a la classe de la Xocolata després que els nens vinguessin a l'institut. No hi havia dret: tothom havia veure pogut veure els seus menys uns pocs. Així que vaig decidir que volia tornar-hi i despedir-me com Déu mana, perquè el passat hi havia anat només un quart d'hora per a dir adéu, ja que havia d'anar a una reunió a Barcelona i no em podia quedar, i no vaig tenir temps de dir res. Quan anava a marxar, la professora, la Rita, els va reunir i em van abraçar, tots a la vegada i amb tal força que gairebé rodolem pels terres! Va ser molt maco. Vaig estar a punt de plorar. Després, com que no estaven satisfets, van fer una fila i van venir d'un en un a fer-me una abraçada. Que monos! Alguns em van tornar a preguntar si ja tenia nòvio, i em va doldre dir-los que no.
M'agradaria tornar-los a veure, i poder veure com van creixent, perquè me n'he encapritxat. Són molt bons nens.
M'enduc un molt bon record d'aquest projecte, perquè, al cap i a la fi, m'ha permès tornar a ser una nena, alhora que he après a ser responsable i a tenir cura dels nens. Després d'això, cal dir-ho: m'agraden més. Cada un amb la seva personalitat, tots són especials, tots fan preguntes innocents i alhora tant vitals, tots són tant creatius i imaginatius... Per això, de tractar amb nenes i nens, en pots treure moltes coses bones.
M'agradaria que tothom, és a dir, tots els cursos més petits que el meu, poguessin gaudir de la mateixa experiència, perquè som l'únic institut que conec que ho fa i trobo que és un molt bon projecte, tant positiu per l'alumne que ajuda com per els nens i nenes que la reben.
Acabo aquest blog amb una foto de la foto firmada que em van fer els nens, penjada a la paret de la meva habitació:

Moltes gràcies per tot! A reveure!

Cap a l'Institut!

El dijous passat, els nens i nenes de les escoles van venir a l'Institut. Nosaltres els vam preparar una gimcana molt divertida amb diferents proves. Resulta que hi havia un pallasso dolent que s'havia escapat del circ Cric i havia robat les pintures dels bancs que necessitàvem els alumnes per a pintar els bancs del pati. Hi havia dos pallassos més que eren bons, i un d'aquests era jo. Em vaig disfressar amb una faldilla ajustada a la cintura, de color blau fosc amb joguines dibuixades, mitjons cridaners, una samarreta de ratlles vermella, un nas pintat, una espècie de jaqueteta i un munt de coses més... Vaja, que feia una pinta estranya. Als nens, però, els va agradar, almenys als més petits. Quan ens van veure, van començar a cridar: "Pallassos! Pallassoooos!" i els vam repartir globus, però de seguida es van acabar.
De La Tordera, només van venir els de segon... Em va fer molta pena que no vinguessin els meus nens, perquè volia que veiessin l'institut, presumir d'ells i, en el fons, que em veiessin amb aquell aspecte.
Mentre els nens anaven fent les proves, anàvem apareixent i saludant, i animant-ho una mica tot. Hi havia una parada de buscar les peces d'un puzzle i fer-lo per trobar la pista, una altra de maquillatge, una de jugar a matar... L'objectiu era trobar les lletres de tota la paraula "pista de voley", perquè allà era on s'amagava el pallasso dolent amb les pintures.
Vam fer-lo sortir uns quants cops a córrer pel pati també, però tots els nens es van emocionar, el van anar a perseguir per treure-li el pot de pintura i, al cap de poc, el van atrapar. Pobre Marc! Va passar per un mal tràngol.
Quan van acabar la gimcana, crec que se'ls va fer difícil acceptar que el pallasso dolent s'havia rendit així com així. Tots volien agafar les pintures!
Després vam anar a menjar el pica pica grans i petit. Hi havia molt de menjar, però no trigar gaire en acabar-se, i menys quan van venir els dels altres cursos de l'institut a menjar el que quedava...
En acabar, em vaig endur una molt grata sorpresa: els meus nens m'havien fet una postal firmada de regal! No m'ho esperava gens, la veritat. Ara està penjada a la paret de la meva habitació!

PD: No tinc fotografies de l'acte, però quan les pengin, si de cas, les posaré.

Preparant la Torderada

La Torderada és la festa de l'escola. Hi ha festa d'espuma, balls, paradetes, gegants, inflables, i tota mena d'activitats, i és molt divertit, sobretot per les nenes i els nens. Aquest any no hi vaig poder anar, però sí a tots els altres. I mira que m'hagués agradat veure els meus nens...
Bé, el cas és que la Torderada s'ha de preparar. I als alumnes de primer els toca preparar el mural "logo" de la Torderada i La Tordera, com cada any. El de l'any passat es va posar a l'agenda de tots els nens, i la veritat és que queda molt bé.
Doncs bé, vaig ajudar als nens a preparar-ho. Havien de dibuixar una mena de forma i pintar-la. Jo les retallava i acabava de fer retocs a les que no estaven pintades del tot, i després les portava a l'altra classe per a vernissar-les.
Va quedar molt bé! Aquí el teniu:

Molt artístic, oi?

El conte viatger

A la Tordera, cada Sant Jordi es fa una espècie de conte-manualitat que es diu el conte viatger. Cada classe fa el seu, i conforme van pujant de curs la temàtica és més complexe i hi ha més lletra, és a dir, que prenen més forma de llibre. Es diu conte viatger perquè els nens de la classe se'l van emportant d'un en un a casa per ensenyar-lo als pares. Durant un temps, però, s'exposa a l'àgora de l'escola. Fa molt temps que és tradició fer-lo. De fet, crec que els del nostre curs, que vam arribar a l'escola els primers, també el vam fer durant tots els cursos, així que és quasi tant antiga com l'escola.
Durant dos dies van estar fent conte viatger. El primer van decidir la història entre tots. Al final van quedar que anava sobre dos fades que es barallaven per qui feia el menjar més bo, i que es trobaven a un noi i li demanaven que triés quin menjar era el millor, i a partir d'aquí començaven a passar coses...
El segon dia van perparar-lo. Van fer plats de menjar amb plastilina i altres materials. Un, per exemple, era arròs a la cubana amb un ou ferrat. El rovell de l'ou el van fer amb mitja pilota de ping-pong pintada de color groc, la clara amb cotó-fluix i l'arròs era de veritat, enganxat amb cola blanca sobre un plat de plàstic. També van fer cuixetes de pollastre amb paper de seda enrotllat sobre un pal d'un arbre, entre d'altres.
Aquí deixo el resultat final:

A la imatge es poden veure els plats amb el menjar de mentida (nyam... quina pinta!) i

també els plats amb els dibuixos que van fer per a representar la història.

 Tot plegat sobre una estovalles de càmping!

Set i Mig

Quan vaig entrar aquell dimarts a classe, a diferència dels altres dies, hi havia molt de silenci, i els nens estaven asseguts a les taules amb un quadern al davant. De seguida el vaig reconèixer: era el Set i Mig, un quadern de matemàtiques de poques pàgines amb exercicis molt... singulars. Només havia canviat el disseny de la portada, per dins tot era quasi igual.
Recordo els maldecaps que tenia amb aquest quadern... quan jo també feia primer, i després segon, i després tercer, i així fins arribar a sisè. La veritat és que abans no ho apreciava , però és un bon llibre, perquè els exercicis són poc convencionals i, més que repetir patrons, ajuden a exercitar el cervell, la capacitat per fer càlculs.
Vaig estar ajudant els nens tota l'hora, i quins records!
Després vam plegar i, com sempre, els vaig ajudar a pujar les cadires i a posar-se la motxilla, i els vaig seguir fins la porta de sortida.

On vivim

A vegades arribo a la classe i no hi són. Al principi m'espanto i penso que poden estar d'excursió, però després recordo que solen anar a veure imatges i vídeos a la classe del costat, que té projector.
Normalment, per sort, són allà. Aquell dimarts només era mig grup, l'altre estava fent alguna altra activitat en una altra aula. Jo em vaig quedar amb es de la classe del costat.
Estaven traçant una ruta en un mapa del Google Maps, des de l'escola fins a una plaça que hi ha al Temple i que està a cinc minuts i pico de camí. Tenien una fotocòpia del mapa en versió satèl·lit i una altra amb els carrers i els noms d'aquests. Per els nens era un bon exercici, aquest d'intentar, mirant a la pantalla, copiar la ruta traçada. I la veritat és que a la majoria els costava.
Vaig estar ajudant-los una mica i vam acabar parlant d'on vivia cadascú, i si es podia situar en el mapa.
Amb el segon grup vaig fer el mateix, però no van poder acabar la feina.

Els nens treballant amb els mapes a la classe del costat. 

Tens nòvio?

Cada dimarts, absolutament cada cada cada dimarts, em pregunten si tinc nòvio. I sempre, quan els dic que no, fan cara de tristos i se'n van moixos, fins que passen dos minuts i ja se n'obliden. Va començar amb un nen, que m'ho va preguntar un dia al principi de curs, i es va convertir en una tradició: al final, un dia o altre tota la classe m'ho ha preguntat. La veritat és que m'agradaria haver-los pogut donar bones notícies algun dia...
Fins i tot es van dedicar a buscar-me nòvio per l'escola, i m'anaven presentant candidats. Alguns eren fins i tot més petits que ells, i, és clar, jo els deia que no podia ser, que a mi m'agradaven grans. Em fa moltíssima gràcia aquest esforç que fan per trobar-me una parella, i els segueixo la corrent (quin mal hi ha?, ens ho passem bé). Em sento com en un programa de televisió, d'aquests tant dolents en què "noi busca a noia i viceversa".
No hi ha cap dimarts del qual tingui memòria en què no m'ho hagin preguntat.