A reveure!

Encara que em penso que no es podia, vaig tornar a la classe de la Xocolata després que els nens vinguessin a l'institut. No hi havia dret: tothom havia veure pogut veure els seus menys uns pocs. Així que vaig decidir que volia tornar-hi i despedir-me com Déu mana, perquè el passat hi havia anat només un quart d'hora per a dir adéu, ja que havia d'anar a una reunió a Barcelona i no em podia quedar, i no vaig tenir temps de dir res. Quan anava a marxar, la professora, la Rita, els va reunir i em van abraçar, tots a la vegada i amb tal força que gairebé rodolem pels terres! Va ser molt maco. Vaig estar a punt de plorar. Després, com que no estaven satisfets, van fer una fila i van venir d'un en un a fer-me una abraçada. Que monos! Alguns em van tornar a preguntar si ja tenia nòvio, i em va doldre dir-los que no.
M'agradaria tornar-los a veure, i poder veure com van creixent, perquè me n'he encapritxat. Són molt bons nens.
M'enduc un molt bon record d'aquest projecte, perquè, al cap i a la fi, m'ha permès tornar a ser una nena, alhora que he après a ser responsable i a tenir cura dels nens. Després d'això, cal dir-ho: m'agraden més. Cada un amb la seva personalitat, tots són especials, tots fan preguntes innocents i alhora tant vitals, tots són tant creatius i imaginatius... Per això, de tractar amb nenes i nens, en pots treure moltes coses bones.
M'agradaria que tothom, és a dir, tots els cursos més petits que el meu, poguessin gaudir de la mateixa experiència, perquè som l'únic institut que conec que ho fa i trobo que és un molt bon projecte, tant positiu per l'alumne que ajuda com per els nens i nenes que la reben.
Acabo aquest blog amb una foto de la foto firmada que em van fer els nens, penjada a la paret de la meva habitació:

Moltes gràcies per tot! A reveure!

Cap a l'Institut!

El dijous passat, els nens i nenes de les escoles van venir a l'Institut. Nosaltres els vam preparar una gimcana molt divertida amb diferents proves. Resulta que hi havia un pallasso dolent que s'havia escapat del circ Cric i havia robat les pintures dels bancs que necessitàvem els alumnes per a pintar els bancs del pati. Hi havia dos pallassos més que eren bons, i un d'aquests era jo. Em vaig disfressar amb una faldilla ajustada a la cintura, de color blau fosc amb joguines dibuixades, mitjons cridaners, una samarreta de ratlles vermella, un nas pintat, una espècie de jaqueteta i un munt de coses més... Vaja, que feia una pinta estranya. Als nens, però, els va agradar, almenys als més petits. Quan ens van veure, van començar a cridar: "Pallassos! Pallassoooos!" i els vam repartir globus, però de seguida es van acabar.
De La Tordera, només van venir els de segon... Em va fer molta pena que no vinguessin els meus nens, perquè volia que veiessin l'institut, presumir d'ells i, en el fons, que em veiessin amb aquell aspecte.
Mentre els nens anaven fent les proves, anàvem apareixent i saludant, i animant-ho una mica tot. Hi havia una parada de buscar les peces d'un puzzle i fer-lo per trobar la pista, una altra de maquillatge, una de jugar a matar... L'objectiu era trobar les lletres de tota la paraula "pista de voley", perquè allà era on s'amagava el pallasso dolent amb les pintures.
Vam fer-lo sortir uns quants cops a córrer pel pati també, però tots els nens es van emocionar, el van anar a perseguir per treure-li el pot de pintura i, al cap de poc, el van atrapar. Pobre Marc! Va passar per un mal tràngol.
Quan van acabar la gimcana, crec que se'ls va fer difícil acceptar que el pallasso dolent s'havia rendit així com així. Tots volien agafar les pintures!
Després vam anar a menjar el pica pica grans i petit. Hi havia molt de menjar, però no trigar gaire en acabar-se, i menys quan van venir els dels altres cursos de l'institut a menjar el que quedava...
En acabar, em vaig endur una molt grata sorpresa: els meus nens m'havien fet una postal firmada de regal! No m'ho esperava gens, la veritat. Ara està penjada a la paret de la meva habitació!

PD: No tinc fotografies de l'acte, però quan les pengin, si de cas, les posaré.

Preparant la Torderada

La Torderada és la festa de l'escola. Hi ha festa d'espuma, balls, paradetes, gegants, inflables, i tota mena d'activitats, i és molt divertit, sobretot per les nenes i els nens. Aquest any no hi vaig poder anar, però sí a tots els altres. I mira que m'hagués agradat veure els meus nens...
Bé, el cas és que la Torderada s'ha de preparar. I als alumnes de primer els toca preparar el mural "logo" de la Torderada i La Tordera, com cada any. El de l'any passat es va posar a l'agenda de tots els nens, i la veritat és que queda molt bé.
Doncs bé, vaig ajudar als nens a preparar-ho. Havien de dibuixar una mena de forma i pintar-la. Jo les retallava i acabava de fer retocs a les que no estaven pintades del tot, i després les portava a l'altra classe per a vernissar-les.
Va quedar molt bé! Aquí el teniu:

Molt artístic, oi?

El conte viatger

A la Tordera, cada Sant Jordi es fa una espècie de conte-manualitat que es diu el conte viatger. Cada classe fa el seu, i conforme van pujant de curs la temàtica és més complexe i hi ha més lletra, és a dir, que prenen més forma de llibre. Es diu conte viatger perquè els nens de la classe se'l van emportant d'un en un a casa per ensenyar-lo als pares. Durant un temps, però, s'exposa a l'àgora de l'escola. Fa molt temps que és tradició fer-lo. De fet, crec que els del nostre curs, que vam arribar a l'escola els primers, també el vam fer durant tots els cursos, així que és quasi tant antiga com l'escola.
Durant dos dies van estar fent conte viatger. El primer van decidir la història entre tots. Al final van quedar que anava sobre dos fades que es barallaven per qui feia el menjar més bo, i que es trobaven a un noi i li demanaven que triés quin menjar era el millor, i a partir d'aquí començaven a passar coses...
El segon dia van perparar-lo. Van fer plats de menjar amb plastilina i altres materials. Un, per exemple, era arròs a la cubana amb un ou ferrat. El rovell de l'ou el van fer amb mitja pilota de ping-pong pintada de color groc, la clara amb cotó-fluix i l'arròs era de veritat, enganxat amb cola blanca sobre un plat de plàstic. També van fer cuixetes de pollastre amb paper de seda enrotllat sobre un pal d'un arbre, entre d'altres.
Aquí deixo el resultat final:

A la imatge es poden veure els plats amb el menjar de mentida (nyam... quina pinta!) i

també els plats amb els dibuixos que van fer per a representar la història.

 Tot plegat sobre una estovalles de càmping!

Set i Mig

Quan vaig entrar aquell dimarts a classe, a diferència dels altres dies, hi havia molt de silenci, i els nens estaven asseguts a les taules amb un quadern al davant. De seguida el vaig reconèixer: era el Set i Mig, un quadern de matemàtiques de poques pàgines amb exercicis molt... singulars. Només havia canviat el disseny de la portada, per dins tot era quasi igual.
Recordo els maldecaps que tenia amb aquest quadern... quan jo també feia primer, i després segon, i després tercer, i així fins arribar a sisè. La veritat és que abans no ho apreciava , però és un bon llibre, perquè els exercicis són poc convencionals i, més que repetir patrons, ajuden a exercitar el cervell, la capacitat per fer càlculs.
Vaig estar ajudant els nens tota l'hora, i quins records!
Després vam plegar i, com sempre, els vaig ajudar a pujar les cadires i a posar-se la motxilla, i els vaig seguir fins la porta de sortida.

On vivim

A vegades arribo a la classe i no hi són. Al principi m'espanto i penso que poden estar d'excursió, però després recordo que solen anar a veure imatges i vídeos a la classe del costat, que té projector.
Normalment, per sort, són allà. Aquell dimarts només era mig grup, l'altre estava fent alguna altra activitat en una altra aula. Jo em vaig quedar amb es de la classe del costat.
Estaven traçant una ruta en un mapa del Google Maps, des de l'escola fins a una plaça que hi ha al Temple i que està a cinc minuts i pico de camí. Tenien una fotocòpia del mapa en versió satèl·lit i una altra amb els carrers i els noms d'aquests. Per els nens era un bon exercici, aquest d'intentar, mirant a la pantalla, copiar la ruta traçada. I la veritat és que a la majoria els costava.
Vaig estar ajudant-los una mica i vam acabar parlant d'on vivia cadascú, i si es podia situar en el mapa.
Amb el segon grup vaig fer el mateix, però no van poder acabar la feina.

Els nens treballant amb els mapes a la classe del costat. 

Tens nòvio?

Cada dimarts, absolutament cada cada cada dimarts, em pregunten si tinc nòvio. I sempre, quan els dic que no, fan cara de tristos i se'n van moixos, fins que passen dos minuts i ja se n'obliden. Va començar amb un nen, que m'ho va preguntar un dia al principi de curs, i es va convertir en una tradició: al final, un dia o altre tota la classe m'ho ha preguntat. La veritat és que m'agradaria haver-los pogut donar bones notícies algun dia...
Fins i tot es van dedicar a buscar-me nòvio per l'escola, i m'anaven presentant candidats. Alguns eren fins i tot més petits que ells, i, és clar, jo els deia que no podia ser, que a mi m'agradaven grans. Em fa moltíssima gràcia aquest esforç que fan per trobar-me una parella, i els segueixo la corrent (quin mal hi ha?, ens ho passem bé). Em sento com en un programa de televisió, d'aquests tant dolents en què "noi busca a noia i viceversa".
No hi ha cap dimarts del qual tingui memòria en què no m'ho hagin preguntat.

I com és la classe?

Bé, per començar: la classe és característica per la calor que hi fa. Sempre hi vaig amb bufanda, i acabo suant com una pobra boja. No, no me la vull treure, perquè hi vaig còmode.

Bé, la porta de la classe és, per a mi, una de les parts més maques. Hi ha un arbre dibuixat i pintat per ells i ple de xocolata (em penso que és la seva pintura habitual...). A la paret de la dreta, mirant cap a la pissarra, hi ha una gran infinitat de llistes (la dels racons, la d'assistència, la dels càrrecs, etc.) i els treballs penjats que van fer. També hi ha, de vegades, coses que porten els nens. La pissarra és verda, de guix i molt gran, just com la que m'agradaria tenir a mi a la classe de l'insitiut. Normalment, la professora hi escriu coses perquè els nens ho llegeixin, en lletra de pal i també lligada, amb guixos de colors. Als costats de la pissarra hi ha dues taules: una és per als llibres que porten els nens de casa per a consultar i ensenyar-los a la classe, i sempre n'hi ha molts; i a l'altra hi ha l'ordinador (que, per cert, tant de temps i encara no han canviat tampoc!), amb el qual miren fotos i vídeos. A la classe del costat hi ha projector, però a la seva no, i per això hi van quan han de fer alguna activitat que requereixi l'ús d'una pantalla. Cap a l'esquerra hi ha la taula de la professora, amb les seves respectives llibretes, carpetes i altres objectes de papereria, i, penjats a les finestres que hi ha a l'esquerre, hi ha dibuixos dels nens, els números de l'1 al 10 molt ben decorats i altres coses. 

Una de les altres parts de la classe que m'agrada més és el sostre: uns fils amb pinces pengen d'una punta a l'altra de la classe, i allà hi assequen els dibuixos que fan. Llavors queda com una espècie de cortina de papers pintats, i m'agrada molt com queda. 

Definitivament, la seva classe és més maca i més col·lorida que la meva.

PD: M'agradaria haver-li fet una foto, però últimament no porto el mòbil perquè els nens me'l volen tocar, i ja se sap que els nens, quan són tossuts, són ben tossuts. 

Treball de recerca en miniatura

Quan vaig arribar aquell dimarts, de seguida van plegar els racons i van endreçar-ho tot en un tres i no res. Resulta que tocava fer exposicions d'un treball que havien fet! Aquest treball consistia en fer un mural amb fotografies i informació, tot amb la lletra esbojarrada d'un nen de primer, sobre un tema que els agradés. Alguns havien portat fins i tot objectes per explicar-ho millor. El mural s'enganxava a la paret, perquè quedés exposat durant un temps, i quan els tocava explicar-ho davant de la classe el despenjaven i, amb la veu tímida, exposaven cada cosa que havien posat.
Després hi havia un torn de preguntes, per qui volgués saber més. Em feia molta gràcia perquè els nens, en teoria asseguts al terra, no paraven quiets i s'anaven ara asseguent, ara agenollant, ara recolzant el peu, ara estirant-se. A més, a vegades un feia una pregunta i el següent, com que no havia escoltat, tornava just a fer la mateixa, i la cara dels altres era encantadora, perquè reien una mica per sota el nas. Per altra banda, les preguntes també eren molt divertides, perquè ja se sap com són els nens i com actuen, i els agrada saber-ho tot. Algun cop, fins i tot, no ho sabia ni la professora.

Devia ser dels primers treballs que havien exposat davant de tota la classe, i era normalíssim que estiguessin molt nerviosos. Per altra banda, vaig trobar el que havien fet cada un d'ells molt interessant.

Caos previ a l'exposició oral, quan els nens recollien els racons i seien

a terra. 

En plena exposició 

Racó de figures

Aquest racó em fa venir nostàlgia: qui de la classe no recorda quan construïem casetes tridimensionals amb senzilles figures planes? Hi ha com una espècie de peces que s'enganxen entre sí pels costats, i et permeten fer tot tipus de construccions. Encara que tampoc vaig sovint a aquest racó, perquè ja s'espavilen els nens sols, m'he dedicat a mirar-lo de lluny. I he recordat com també feiem figures nosaltres! Em fa gràcia, perquè em dóna la sensació que tot amb el que jugàvem segueix intacte, i que ha anat passant de classe en classe. Teníem també molts taulers d'escacs, jocs de cartes i de taula, però això ja era més endavant. Ells encara són massa petits.
A vegades també hi ha baralles, en aquest joc: un agafa masses figures per a la seva construcció, i l'altre quasi no en té. Costa tant que els nens es posin d'acord! Sovint acaben enfadant-se i plorant, i jo, la veritat, no sé com resoldre-ho. Però també, altres vegades, col·laboren entre ells per a fer una construcció més gran, més maca i més complexa, i penso que aquesta és la millor manera de jugar: compartir per millorar.

Llegir és complicat

Als nens els costa més llegir que sumar i restar. 

Per això han de practicar i practicar, però el problema és que, a aquesta edat, alguns els fa una mica de mandra, i els costa posar-se a treballar. És un exercici mental difícil, perquè s'han de relacionar gargots amb sons, i això, per un nen de sis anys, és una tasca difícil. Per ajudar-los a llegir i a escriure hi ha el racó de traç, que consisteix en un full amb un patró que han de resseguir i continuar. Normalment, en aquest racó no hi ha cap problema, ni de comportament ni de dificultat, perquè és forç entretingut. Per això no hi solo anar gaire: jo vaig als racons més complicats (bé, en excepció de la cuineta, que hi vaig a vegades i no té res de difícil o pesat). També hi ha diversos racons que ajuden a millorar la seva expressió escrita, com el racó de contes. Aquí han de parlar, entre tots, per inventar-se una història, i després escriure-la al paper i fer-hi un dibuix al costat. Algun cop m'han demanat ajuda i, a l'hora de llegir el que han fet, m'he sentit com una investigadora intentant descobrir un codi secret, perquè, és clar, encara no han fet res d'ortografia i escriuen les coses tal i com sonen. A vegades m'ho he de recitar per dins, per a veure si així ho entenc.

Sovint hi ha baralles entre els nens, perquè diuen que els seus companys els copien, i, quan això passa, m'és molt difícil posar pau, perquè estan molt revoltats. 

De totes maneres, entenc perfectament que aprendre a llegir i a escriure és una mica pesat i llarg, més que res perquè, fa un any, em vaig haver d'aprendre dos sil·labaris japonesos de quaranta-vuit lletres cada un, i bé; no es pot dir que sigui gaire divertit. El que sí que és és necessari. 

La cuineta

Un dels meus racons preferits és la cuineta. És permanent, és a dir, no varia.
Es diu cuineta, però no només es "cuina": els nens juguen a pares i a mares, fan veure que planxen la roba, es vesteixen amb alguns pantalons o samarretes que troben en un cistell, truquen per telèfon... Bé, és com si fos una caseta petita. Ah! parlant de casetes, també n'hi ha una de nines de fusta petita, molt mona ella, i també hi he jugat algun cop (als nens els encanta vestir i despullar nines).
Com ja vaig dir, també m'agrada el racó de cuineta perquè em fa sentir com si tingués la seva edat. Està situat a fora, el passadís, així que quan pujo les escales ja sento el xivarri. Si els nens es porten malament, aquest racó és el primer que els treuen, perquè és també el que més els agrada (no m'estranya, tot i que la resta també són molt divertits). I pensar que juguen amb la meva cuina de quan era petita... em fa sentir molt feliç!


PD: Les fotos es veuen mogudes per dues raons: la primera és que la càmera del meu mòbil no dóna per gaire, i la segona és que aquests nens no poden parar de moure's ni un moment.

Constructors de frases

Els dimarts anteriors vaig anar al racó de construir frases.
Els alumnes tenen una gran varietat de paraules barrejades, n'han d'agafar unes quantes i fer una oració. Com que a alguns encara els costa llegir i escriure, s'estan una bona estona per trobar les paraules adequades, i a vegades no les trien bé. El problema ve, a més, quan les han d'escriure al full: alguns escriuen les lletres al revés o les paraules saltejades. Cal dir, però, que ningú la imaginació pròpia dels nens, i sempre surten frases ben divertides i originals. La majoria tenen a veure amb la xocolata. Els hi encanta!
M'agrada, aquest racó, i encara que s'ha de tenir paciència i a vegades és complicat ajudar, ho gaudeixo. Perquè ara a mi m'encanten les lletres, però en el seu moment també m'havien costat d'aprendre.
No sé si han tret el racó de caseta definitivament, perquè l'altre dia, quan vaig arribar, no hi havia ningú a fora. El problema era que, al no tenir vigilància, moltes vegades hi havia sarau i els de les classes del costat estaven treballant.
A veure a quin racó em toca anar a aquesta setmana.

Fent boletes de plastilina

Aquest dimarts, com quasi bé cada dia que hi vaig, hem fet racons.
Han canviat algunes coses, però, des de Nadal:
1- La Gemma, la professora, ha marxat un temps perquè està embarassada. Ara hi ha l'Anabel, que porta ja uns anys a l'escola. Els nens m'han dit que la Gemma els anirà un dia a visitar, i que hi anirà un dimarts perquè jo també pugui veure-la! Això em va posar molt contenta.
2- Els racons han tornat a canviar (tots menys el de caseta, que sempre es manté).
Vaig anar a un racó en què els nens havien de posar boletes de plastilina dins d'un cercle partit en vuit parts, com una pizza. Si a un tros hi havia una pinça amb una etiqueta amb el nombre ''14'', havien de posar quatre boles, perquè la pinça en si simbolitzava la desena. Alguns nens tenen més dificultat a l'hora de fer aquesta aquivitat, sobretot a l'hora de representar el que han fet a un paper i escriure els números.
Com que les boletes es van acabar, vaig haver de fer-ne jo mentre ells completaven les pizzes. Mentrestant, els anava ajudant i anàvem xerrant. Les nenes del racó de caseta em van venir a buscar diversos cops, però em vaig veure obligada a donar-los la negativa, ja que fer boles era més important (i sinó els nens no podien acabar el racó).
Com que encara no sé quins nens tenen dret d'imatge i quins no, no puc arriscar-me a posar fotografies en què es vegin les seves cares. Posaré, per tant, algunes on no surtin.

 Aquesta fotografia és del racó de fer pizzes amb boletes de plastilina.

Aquestes les he posat perquè per fi he descobert la finalitat d'aquell mural que vam haver de pintar jo i els nens perquè semblés un mur. Eren per fer una representació d'una casa! Ara està exposada a l'àgora.